Pregó de les festes de Gràcia 2012

6 Septiembre 2012

Us venc a contar sa història de n’Oliago Pons, un al•lotet que volia ser un bon maonès i no ho aconseguia. Pares, familiars i els seus amics estaven tristos i preocupats per ell, sempre malenconiós. No sabien com ajudar-lo. Però anem per parts i comencem pel principi…


I és que hi havia una vegada un fillet que mirava per sa finestra de ca seva des Carrer de Ses Moreres com els matins ses dones venien de sa Plaça i sa Pescateria amb ses bosses plenes; de tant en tant veia, esglaiat, com passava un cotxo pegant bocinades, un bon regiró en aquell temps, es capvespres com passejaven ses parelles d’enamorats i els diumenges com desfilaven els soldats amb guants blancs, botes lluentes i molta marcialitat, de fet eren temps per poques bromes…

De tant en tant un del seus avis que ben prest partiria d’aquest món, passava per baix de la finestra, que era alterosa, i li feia uns toquets amb el garrot i ell es posava molt content. Quan l’avi marxava, aquell fillet es quedava assegudet a sa taula camilla amb braser fent “recortables”, com es deia abans, amb figures de soldats que retallava amb unes tisores sense puntes, costum que li aniria d’allò més bé moltíssims anys després quan es varen tornar a posar de moda ses tisorades, aquesta vegada amb unes bones punxes: n’Oliago ja estava entrenat.

Quan n’Oliaigo Pons es va anar fent grosset, però encara duia calçons curts, jugava a futbol pel carrer fins que sentia un crit de ¡Aigo! que volia dir que venia un saitx i tenien que plegar, anava a Ca Es Hermanos, escoltava el Dúo Dinámico i passejava amb els seus amics en Jordi i “Es Curro” els estius per s’Explanada i els hiverns pes Carrer Nou i s’Arravaleta, que en aquell temps eren plens de bars per fer tapetes a sa sortida de missa de dotze.

Quan arribaven les festes de Gràcia, n’Oliaigo no se’n perdia ni una, ni la colcada, ni la coca amb xocolata, ni les dolces ni les atraccions de l’Explanada amb amics i sobre tot, amigues, que a vegades els deixaven “fer manetes” i açò, en aquells temps de penúries, també eròtiques, ja era força excitant i de gran èxit de crítica i públic quan ho contaves als amics.

Tenia uns concos amb un espectacular boínder davant Santa Maria des d’on no es perdia detall des jaleo fins i tot, sent ja més grandet, el que es deia un “al•lotot”, d’aquell en què hi va haver corregudes i càrregues policials perquè, no sé si ho sabeu, però a Maó vàrem ser pioners amb això dels indignats i ens cabrejava molt que fessin pàrquings en tost de parcs i que volguessin posar ciment i motores a s’Albufera des Grau que, avui en dia, gràcies a aquelles accions, és pels pardalets i els passejants des Camí de Cavalls que així poden fer sa xalada… I sa gran esclatada, si hi van un migdia d’agost.

Però eren temps en què n’Oliaigo Pons, fet un jovenot força pelut, ja era fora per estudiar, allà per terres de l’Ebre, i fer-se un home de profit com et deien abans (avui en tost d’açò si un no es fa emprenedor o famoset de sa tele, no és ningú). Mirau si es va trobar bé fora que es va casar, anys després, amb una al•lota d’allà que el va trobar d’allò més plantoset, tot i que ja li clarejaven els cabells i li hi havia crescut un bon nassarell.

Tant la va predicar al voltant del port més meravellós del món i una ciutat fent balconada damunt la mar, que va aconseguir dur-la cap aquí (si bé és cert que ella l’havia calat feia estona i s’ho veia venir), perquè era aquí i només que aquí on volia viure n’Oliaigo i seguir la feina del seu pare que curava ulls quan podia i alleujava sempre amb gotetes i pomades… Pomades! Valga’m Déu. Mirau: aquell jove, n’Oliago Pons, havia agafat un “serol” tan monumental feia uns anys a una casa bé de Punta Prima en el seu primer “guateque”, bevent gin a galet, que el van haver de dur a casa seva de Ses Moreres entre quatre, mentre ell només repetia: “Vos conec a voltros!” Aquell paperot no se li va esborrar mai de la seva memòria.

Tot i que va deixar el gin per sempre, ho tractava de dissimular perquè ningú no dubtés de la seva maonesitat. I és que n’Oliago, i aquí anem en aquesta història, tenia greus problemes d’identitat ja que sent un poruc professional, un poruguíssim, solia dir, li feien por els cavalls i des que els concos se’n van anar de Maó i va perdre el seu boínder, no es solia atracar pels jaleos no fos que es perdés alguna cossa. Tampoc li feia massa goig, més bé etxems, un fotimer d’etxems, s’oloreta de la mescla de gin, suor humana i de cavall fent pasteta amb es serradís i alguna que altre aroma de vomitera: així de finet era aquell dendelet des carrer de Ses Moreres que s’estimava més anar a n’Es Diari a escriure cròniques de futbol o més picants, de les que a vegades feien enfadar els capellans…

Passava els estius a Cala Figuera on jugava amb els seus amics en Jaume, na Paquita, en Joaquinito, i també amb en Proel, es ca d’en Biel es mariner des Club Marítim, i solia sortir a calar xerxes amb un pescador pacient i bondadós com en Pepe Rodò i li agradava asseure’s amb ell al moll quan les cosia sota la mirada protectora de na Milagros, una madona d’allò més acollidora.

Quan a les dotze en punt passava sa motora d’en Gori amb el seu tap tap tap inconfusible, anava a n’es moll de llenya de Sa Lliga a fer veure que nadava però en realitat el que més li interessava era fer sotes a ses al•lotes, que havien baixat amb el Melis d’en Facundo (això de pujar era una altra història: més d’una vegada s’havia d’empènyer)… El nadar, el que es diu nadar, ho deixava per les carreres oficials de crol al Club Marítim amb es germans Barca i en Nico de can Gabino, on es sentien precursors de n’Spitz i en Phelps…

Malgrat tanta vida marinera, no li va agafar afició a navegar més enllà d’anar a s’altra banda amb sa barca d’en Reynés, on el seu avi en Quicus de sa Farinera tenia sa caseta de Montserrat i es conco en Diego, es Jutge, la Bonanova a Cala Rata. I és que ell s’havia adonat que la mar té la desagradable mania de moure’s, el que li donava mal de cap, una autèntica tronya, que diria sa mare…

Tot açò feia, amb l’aversió al gin, la por als cavalls, la manca d’afició navegadora, el mal en els bessons que li provocaven aquelles avarques sense talonera, que tingués, com us he dit, seriosos problemes d’identitat que venien d’enfora, de quan pels carrers de Maó els al•lots jugaven a mèrvels i ell no entenia res de res perque ho feien xerrant anglès, que si “esquics” “plis”, “estonx”, “nóquel”, “estop” i demés, i ell havia triat el francès a s’escola, perquè li havien assegurat que amb la llengua de “L’amour” es posaria ses botes amb ses al•lotes… Però prest s’adonaria que només lligaven els qui rallaven anglès i tenien poca son, cotxo i quatre peles per anar a Sa Cova. N’Oliaigo, que també era al•lèrgic a la vida nocturna, de nou amb orsai…

L’assumpte és, per fer-ho curt, que totes aquestes lacres identitàries feien que n’Oliago quan s’aixecava als matins es mirés al mirall i li demanés:

-Mirallet, mirallet, és de ver que n’Oliaiguet mai serà un bon maonès?

Però el mirall no li contestava i tot i que ell se sentia incapaç de viure a un altre lloc que no fos Maó i de sentir-se una altra cosa que maonès, ell que necessitava baixar al port cada dia de la seva vida, ell, qui cercava “cares de Maó” quan era fora, i per això el companys de viatge es reien d’ell, ell, qui menjava cócs, brou i bullit i quan podia, arròs de la terra, i a l’estiu oliaigo, naturalment, perol de peix, aubergínies farcides, dolces, xinos i pera fina, ell, que de fillet i aprofitant que llavores ningú no tancava ses portes, havia jugat a fer pestellet i a endur-se ploms i estores amb en Jaume, un amic que anys després arribaria a general, ell, que més tard, a sa mili, se’n va anar voluntari a s’illa de Cabrera perquè li recordava es port de Maó, ell, que els seus viatges mai podien durar més que deu dies perquè s’enyorava de Maó, ell, dic, ¡mesquinet n’Oliaguet! que se sentia trist, desarrelat com un peix fora de l’aigua quan no era a Maó, resultava que no podia acabar de ser un bon maonès…

Va començar a anar-se’n de viatge quan arribaven ses festes de Gràcia perque li semblava que no vibraria prou, com els altres que beuen pomades i es posen davall es cavalls i els fitoren amb perillosa passió identitària, estava segur que el descobririen com impostor i l’assenyalarien amb el dit. Sabrien que ell mai no ha jugat a mèrvels, ni ha donat la volta a s’illa amb amigots dins un llaüt, ni mai no ha anat a cercar esclata-sangs, ni mai no ha tingut una colla d’amics amb samarretes pintades per anar plegats de pomades a ses festes, ni tan sols no ha anat mai a romandre a Es Murtar…

Estava desesperat quan un bon dia va sonar el telèfon i va sentir una veu dolça, que li va semblar d’una fada, que li deia:

-Oliaigo, Oliaguet, et faria il•lusió pujar a la balconada de Dalt la Sala, dir quatre parauletes i cantar amb jo “Es Mahón”?...

Va quedar embadalit, com si veiés el geni de n’Aladino sortir de l’auricular.

-Que si em fa il•lusió? -va contestar-. Tremolau, dracs, que ara sabreu el que és un maonès de debò!!

I així va ser com aquell al•lotet prim i rosset, fet ja un calb venerable, es va convertir per fi en un bon maonès que ja podia proclamar sense complexos que, al contrari del que deien els ignorants i els envejosos, Maó no és una vila morta sinó una ciutat preciosa, amable, noble i acollidora.

Per fi va poder cridar als quatre vents que se sent molt orgullós de ser maonès i d’emocionar-se intensament contemplant, des d’aquest boínder damunt del penyal que és la ciutat de Maó, el seu perfil reflectit a les aigües del port com a regalims de sentiments, història i reptes de futur. I ho deia amb coneixement de causa perquè amb la seva dèria viatgera n’havia conegut molts de ports, badies i fins i tot fiords.

Pot ser que siguem més flemàtics que amants de la disbauxa, fruit tal vegada de s’herència anglesa, tan important pels maonesos, però açò no és fredor ni distància, a la fi tots hem anat a les mateixes escoles i anem al mateix hospital quan esteim malalts per compartir renous de panxa i oloretes identitàries, i sempre ens ha agradat estar junts, prescindint d’orígens i nivells socials, trobar-nos pel carrer, fer sa xerradeta… Maó es la ciutat més interclassista que conec, va dir n’Oliago, encara que els darrers temps hagi estat una mica endormiscada, contagiada del desconcert creat per la deriva d’un món trasbalsat.

Se’ns critica per ser molls, poc lluitadors, acomodaticis, perquè diuen que ens conformem “amb una cosa que estigui bé perquè pel que és Maó ja n’hi ha prou”, en tost de ficar-li velocitat de xaloc amb canal, però açò és prudència, no necessàriament paràlisi i hem demostrat fefaentment al llarg de la història que ens sabem moure i relacionar-nos, crear institucions com sa Càmara de Comerç o es Foment de Turisme, avui injusta i il•lògicament postergat, empreses com l’antiga Industria Fabril Mahonesa o l’Anglo Española de motors, els portamonedes de plata que tan bé ens ha contat en un llibre S’àvia Guideta, i més endavant, les sumadores, la bijuteria, el calçat o la indústria del formatge.

I avui que s’han posat de moda ses ginebres amb cobrómbol i demés delicatessen, fins i tot vàrem ser pioners en innovació coctelera, primer amb sa pallofa, gin amb una clovella de llimona i una esbrufadeta de sifó, autèntica precursora de sa pomada, aquest invent tan bo i saludable que hi ha llocs que no el venen als bars sinó a les farmàcies!!... I després, quan un intuïtiu cambrer de Sa Lliga, allà pels anys seixanta, va posar una cabeça d’alls dins un got de whisky perquè un turista anglès, que segons sa legenda es deia Richard Kane Jr., era vermell de cara, roegava prunes de neversó i anava una mica mèrval, li havia demanat precisament “One whisky with ice, please”…

Però no tot són anècdotes, també en sabem de crear institucions culturals com sa primitiva Societat Maonesa que es reunia de tertúlia amb els britànics, lluny de s’Inquisició espanyola, aquí a la vora, als imponents casals d’Isabel II, llavor de s’Ateneu que vindria, i on n’Oliaigo en passaria un grapat d’anys ajudant a fer pàtria cultural, l’única que reconeix, i que tot i el mal temps que vivim per la lírica, encara sostenim, ara per primera vegada comandat per una dona, una maonesa tan il•lustrada com agosarada… Pioners també en feminisme actiu som els maonesos!!

La meravella des Teatro Principal on “en primer” s’estrenaven les òperes abans que al planeta terra, els Amics de s’Òpera, reflex, com l’entitat degana s’Orfeó i Joventuts Musicals, d’una ciutat profundament melòmana i amant de la cultura.

I és que n’Oliago Pons havia comprès per fi que aquests eren els signes d’identitat que valien realment la pena per damunt dels altres merament folklòrics. Ja no li importava tenir por als cavalls o no haver fet la volta a s’illa, o no dur avarques els estius, o no haver anat a romandre enlloc, o preferir un bon vinet a n’es gin, i va voler demanar als seus paisans que facin ciutat anant de compres, per molt temptadores que siguin fora, que vagin de tapes per sa ciutat, de passeig pel port, que vagin també al metge a la seva ciutat, faltaria més, que assisteixin a actes culturals, que recuperin el goig de la passejada d’abans, l’ep aquí, la conversa enriquidora, l’afecte de conciutadans i amics, anem tots al carrer, ens hem de cercar uns als altres com abans, feim pujar la ciutat entre tots.

Maó es una ciutat única pel seu majestuós port i per la seva història, cruïlla de civilitzacions, i ara amb tota la seva diversitat de costums i colors, i amb una llengua pròpia, aquest preciós català amb cantarella dolça que rallam a Maó lluny del heavy metal d’altres indrets, i que a n’Oliago li agradaria que tothom estimés i rallés amb naturalitat i orgull, tot i que li sembla bé que els que vulguin li diguin en tost d’Oliago, “n’Aceite y Agua Pons” perquè té molt clar que tots els que treballen i estimen Maó, rallin el que rallin, tenguin el color que tenguin, són igualment maonesos i sa diversitat mereix un respecte d’allò més escrupolós.

Hem de posar el nostre granet d’arena perquè Maó sigui un espai públic modèlic, per la gent, amb uns serveis socials dignes i eficients, en uns moments durs en què molts maonesos ho estan passant malament i per tant són més necessaris que mai. N’Oliago li va demanar a la seva fada que faci els possibles i els impossibles per mantenir-los i millorar-los, que no escolti, com n’Ulisses, els bojos cants de sirena, avui de moda arreu del món, que indueixen a rebutjar allò públic com a sinònim de malgastament, i a ficar el dit dins l’ull dels ciutadans seguint les ensenyances d’un desgavellat entrenador de futbol.

També va dir que li agradaria un centre de la ciutat peatonitzat i sense obstacles, -“que polit està, sense cotxes, es meu carrer de Ses Moreres!” -va exclamar n’Oliago-, i un port sense tràfic almenys es fosquet, amb al seu ascensor per fi en marxa i de ser posible, estèticament retallat, i amb bons aparcaments dalt, perque ningú, gran o petit, vàlid o invàlid, no es vegi impedit a baixar-hi, passejar i poder-hi sopar sense fums ni renous, amb zones per als pescadors de canya, ¿per què no?, quants cabots no va pescar amb caragolí n’Oliago segudet al moll!!, amb regates de snipes, o el que es diguin ara, com abans, com sempre, organitzades per un Club Marítim renascut…

N’Oliaigo va dir finalment que ser maonès potser no sigui el més gran que li pot succeir a algú, de fet no ens agrada bravejar d’açò o de l’altre, però sí és el que ens dóna sa serenor i sa certesa de sebre qui som, d’on venim i del deure que tenim amb els que vindran darrere, que ho hem de traduir amb la voluntat cívica d’anar endavant sense perdre el nord, conservant i millorant una ciutat realment “hermosa” perquè ho és, no tingueu por de proclamar-ho arreu del món, i “galante” perquè vol que la generació de la seva néta n’Inés i el seu amiguet n’Héctor s’hi trobi tan, tan a gust i amb tant d’orgull como l’avi Oliaigo .

I ara prou de xerrameca, ja podem anar de trot amb n’Oliago, tancar el seu cercle màgic que hem obert fa una estoneta as Carrer de ses Moreres, prendre pomades tots plegats, sense engatar-nos, sa moderació ha de seguir sent una virtut maonesa, i així fins i tot n’Oliago en farà una excepció -encara que sigui amb whisky amb alls!!-, “fer manetes” amb qui pugueu, cantar “Es Mahón” i gaudir de sa nostra meravellosa ciutat. Anem de festa!!

Gràcies de cor, batlessa, de part de n’Oliaigo, per haver-lo armat cavaller maonès.

Visca Maó i ses festes de Gràcia!!